La dimensió impossible ,reivindica el paper actiu de lÆarquitectecom un sintetitzador capaç de transformar, canviar o anul·lar lesregles que imposa el context per alterar perceptivament els elementspropis de lÆarquitectura, mirant de jugar amb la realitat delÆusuari-espectador. Una arquitectura de la qual no ens importa tantla forma, el volum o el pes, sinó com sÆentén en la seva relació ambel medi o com és capaç de generar ambients dÆalta intensitat quepossibilitin una vinculació rica i densa entre el subjecte ilÆespai. ,La dimensió impossible ,també defensa lÆexistènciadÆuna arquitectura complexa, ambigua, equívoca, en què projectaresdevé un procés obert en el qual totes les parts conviuen en unconjunt dotat i potenciat per les experiències, els entorns i elssignificats que lÆenvolten. Una arquitectura capaç dÆestablir noveslleis perceptives, que ens despertin els sentits i ens deixinaproximar-nos a lÆobjecte i a lÆespai arquitect.nic des de visions que tenen a veure amb lÆelement sensorial, el perceptiu olÆatmosfèric. ,És a dir, lÆimpossible ,superposat al queés ,vi