Una imatge no val més que mil paraules parteix de la negació del conegut tòpic per fer una dissecció crítica de clixés i estereotips que massa sovint imposen una visió reduccionista del món de les llengües. Tuson revisa tant els mites innocents (com ara el que ha fet creure a molta gent que la pròpia llengua és la més fàcil de totes) com els mites perversos del neoliberalisme més cínic (que postulen que ""hi ha llengües que han perdut el tren de la modernitat"" o que ""un estat plurilingüe és molt car de mantenir""). Tuson és un comunicador excepcional i la matèria que toca, amb un tacte molt particular i sempre suggeridor, és precisament la comunicació, tant oral com escrita. Lluny de l'enfarfegament terminològic, de l'hermetisme propi dels especialistes, Tuson sap presentar qualsevol noció per més subtil que sigui o transmetre idees complexes i articular-les d'una manera rigorosa i amena sense domesticar-les ni baratar-ne el sentit.