Cinc dies després que les tropes borbòniques entressin a Barcelona, el setembre de 1714, Felip V va decretar el tancament de la Universitat de Barcelona i la supressió immediata dels estudis que s'hi impartien. Els estudiants i els professors havien participat activament en la defensa de la ciutat durant el setge, i el monarca espanyol no va dubtar a considerar-la «fomento de maldades» i, tal com va fer amb les altres universitats catalanes, a suprimir-la com a mesura repressora. Va instituir la Universitat de Cervera, l'única existent al Principat durant cent vint anys, com a premi a la fidelitat dels cerverins. La tradició cultural i acadèmica de Barcelona, però, va saber resistir a l'anorreament a què l'havien condemnat. L'anomenada societat civil -per dir-ho amb una expressió d'ara- va lluitar enèrgicament per evitar l'enfonsament cultural i recuperar els ensenyaments superiors a la ciutat. Amb tot, no va ser fins al 1837, i després de diferents intents fallits a causa dels entrebancs i les dilacions del poder espanyol, que la ciutat va poder restablir allò que mai no li hauria d'haver estat negat: la pròpia universitat. Ferran Soldevila ho va narrar, en plena guerra civil, a Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona (1714-1837). L'entrada dels militars espanyols, però, va impedir que l'obra pogués veure la llum i els plecs impresos -que reproduïm en aquesta edició facsímil- van quedar en un racó de la Universitat fins que l'any 1950 es van poder enquadernar i distribuir gairebé en clandestinitat. La prosa de Soldevila, elegant i amena, va rebre elogis entusiastes de Josep Pla i Joan Fuster pel seu valor literari i historiogràfic. Llegir-lo avui és recuperar la memòria dels moments més dramàtics però també els més esperançadors de la nostra història.