Aquesta obra intenta resseguir els trets fonamentals del complex procés de recomposició del catalanisme conservador després de la desfeta de la Guerra Civil, quan semblava que el nacionalisme català restaria definitivament anorreat. Aquesta recomposició es desenvolupa en tres moments: ideològic, econòmic i polític. Al primer moment, des de diversos cercles d'estudi i formació com el Grup Torras i Bages, es reprenen els fils de continuïtat amb la tradició del catalanisme catòlic i la nova generació que es planteja la tasca de renovar el vell corpus doctrinal. Un treball on comptaran, a la dècada dels cinquanta, amb el mestratge d'en Raimon Galí al Crist Catalunya. Als anys seixanta, la influència de Josep Benet serà fonamental per assolir, no sense contradiccions, la secularització i democratització del moviment tot preservant la seva essència identitària. Justament en aquest procés, arran dels Fets del Palau (1960), emergeix la figura de Jordi Pujol com a símbol de la Catalunya oprimida sota el franquisme i líder del nou catalanisme. En període de profundes transformacions estructurals, forta expansió econòmica i grans moviments immigratoris, Banca Catalana esdevindrà l'operador financer al voltant del qual s'articulen sectors emergents de la burgesia industrial i les noves classes mitjanes, les bases socials del nou catalanisme. Una etapa, anomenada de "fer país" en la terminologia pujoliana, que es desenvolupa amb teló de fons d'una segona Renaixença de la llengua i cultura catalana que rebrà, a través d'entitats com Òmnium Cultural, el suport logístic del grup de Pujol. La fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), l'any 1974, assenyala el tercer moment de la recomposició del catalanisme conservador. La victòria contra pronòstic de Pujol a les primeres eleccions autonòmiques (1980) li permetrà posar en pràctica el seu programa polític, enunciat al seu discurs d'investidura. Durant més de dues dècades, CiU gaudirà del monopoli del catalanisme, davant la inoperància per a bastir una alternativa del catalanisme d'esquerres. Un èxit que s'explica en gran mesura per la capacitat d'atracció de l'interclassisme convergent sobre amplis sectors de les classes mitjanes. Una hegemonia ideològica i política que es perllonga més enllà de Pujol, després de la fallida experiència dels dos tripartits d'esquerres. Antonio Santamaría (Melilla, 1959) resideix a Sabadell des del 1966. Redactor de Diari de Sabadell, ha col·laborat a diverses revistes culturals com El Viejo Topo, Cuadernos de Alzate, Transeuropéenes o Temas para el Debate. També ha publicat diversos llibres sobre qüestions relatives als nacionalismes i les identitats com Fòrum Babel, el nacionalisme i les llengües a Catalunya (1999), Los nacionalismos, de los orígenes a la globalización (2001) o Francisco Pi y Margall. Federalismo y república (2006).