Joan Vilar i Costa (Manresa 1889 - Tolosa de Llenguadoc 1961) va ingressar a la Companyia de Jesús als catorze anys i es va especialitzar en estudis històrics, però en va haver de sortir el 1931 per les seves conviccions democràtiques i catalanistes, que xocaven amb la mentalitat dels dirigents jesuïtes d'aleshores. Com a sacerdot diocesà escrivia al diari catòlic catalanista El Matí. Durant la guerra civil es va oferir al Comissariat de Propaganda de la Generalitat i hi publicava un bulletí d'informació religiosa en diverses llengües, i també una extensa i erudita refutació de la carta col·lectiva dels bisbes espanyols. L'apèndix bibliogràfic i documental d'aquesta obra és la primera bibliografia sobre la guerra civil espanyola, elogiada per crítics tan oposats com Ricardo de la Cierva i Herbert R. Southworth. Donava per ràdio unes conferències religioses dominicals. El 1939 es va haver d'exiliar i a Tolosa de LLenguadoc es va dedicar abnegadament al servei dels exiliats republicans. L'Església de França era aleshores molt partidària de Pétain i uns sacerdots van denunciar-lo i fer-lo detenir per comunista, però el cardenal Saliège i el seu successor, el cardenal Garrone, el van protegir. Alguns sacerdots joves, consiliaris de la JOC i dels moviments apostòlics obrers, reconeixien que Vilar i Costa els havia obert els ulls sobre el perill del feixisme. Va deixar un record inesborrable entre els exiliats republicans, tant els anarquistes com els comunistes, que estaven a matar entre ells però coincidien en l'estimació de mossèn Vilar i Costa. Com diu Albert Manent en el pròleg, «Raguer ens acosta el personatge en una prosa ben tallada i ardent».