El desordre estructural i constructiu, en lloc de ser l'excepció, ha arribat a erigir-se en "norma" en una bona part dels edificis construïts recentment. Aquesta situació, l'origen de la qual es remunta als temps en què es van generalitzar les tècniques de construir sostres plans, ha esdevingut objecte de debat. La coordinació dimensional, entesa no com un valor que s'afegeix a l'obra com a suplement, sinó com una ""mètrica"" que marca tota la definició geomètrica del projecte i apunta a optimitzar tres dels factors cabdals de la construcció, és a dir, el temps, el cost i la qualitat. Es tracta d'un text altament suggeridor, que descobrirà als més joves noves referències per aconseguir resultats arquitectònics "construïbles" i, als més "veterans", els recordarà altres temps on la racionalització (prefabricació) de l'obra era el referent més immediat que tenia l'arquitectura internacional per fer front al problema de l'habitatge social.