Ja ho deia Hölderlin. Anhel pujar a la llunyania en crepuscle. I a tu, cor ferit, també et vindria de gust pujar als turons, beure el foc del cel i el vi dels déus, envellir ebri de núvols, tocant excitat la llunyania. Demanes una nova treva a l'atzar però l'alba t'ha parat trampa. Saps, com Rilke, que es perdrà la paraula i que la mort és gran i cansa molt. Ara, entre bastidors, com un actor que envelleix tement per la memòria, exhibeixes una certa indiferència però no pots amagar que darrera aquesta màscara hi ha la imatge de la por, aquest polsim que unta els darrers calaixos del teu silenci, deixant l'olor d'un escenari invisible. L'instant. Naufragis. Ferides. El mapa de l'infinit.