La veu de l'àngel aplega el bo i millor de Jordi Pàmias: el poeta de l'alteritat i del sentiment del temps; la veu que clama la recerca de la bellesa, de la poesia, com a contrapunt de tanta banalitat quotidiana; l'home solitari que transforma la virtus humanística, l'ataràxia i l'apartament o secessus estoics en una qualitat poètica digna d'Horaci; el navegant que riu amunt retorna, en pura convicció sagrada, a les deus pregones del mite i de la paraula bíblica; el poeta, en suma, que fa de la seva paraula una meditació constant al voltant de la creació poètica, l'espessor del temps i els seus neguits, l'amor i els clarobscurs secrets de la vida i de la mort.