«No sóc poruga i no era por el que em feia aquell enorme pis, de més de cent anys, que enyorava les seves grandeses, molt a la vora de la plaça d'Oriente. Em feia respecte, avorriment i ràbia; ràbia perquè em sentia enganyada? En els meus últims insomnis havia observat que a partir de les tres de la matinada es despertaven els cruixits, els fregaments i els espetecs? Tot d'una, un llampec va il·luminar per un moment l'habitació i va dibuixar, a contrallum, una petita figura als peus del llit. El cor em va saltar, la meva ment es preguntava si ho havia vist o s'ho havia imaginat. Si era un estat de somni del meu cansat entreson o realment, hi havia algú als peus del llit. Vaig allargar la mà sota el coixí, amb cura de no moure el cobrellit, i vaig pressionar la pera de fusta que encenia el llum del sostre. Era allà! Va ser només un segon, perquè d'alguna manera, va desaparèixer; però vaig tenir temps de veure-li els seus sorpresos ulls rogencs fixos en mi i la silueta d'un cap aplatat, en la qual es dibuixaven unes orelles punxegudes.» TESA, 15 ANYS