El paper de l'agricultura en el desenvolupament econòmic del País Valencià al segle XIX fou cabdal. En aquest procés, una de les qüestions que cal tenir en compte és la relació entre la família camperola i els propietaris de la terra. Pel que fa al cas concret de l'Horta de València, la cessió de la terra en arrendament, juntament amb el crèdit i un possible control dels mecanismes de comercialització, permetia el conreu estable de la terra i l'aplicació de la quantitat de treball i els coneixements tècnics necessaris per al policultiu intensiu imperant. Això feia de l'arrendament a curt termini, la renda del qual es podia revisar periòdicament, la fórmula econòmicament més rendible d'explotació. I és ací que naixen els conflictes entre l'arrendatari i el propietari, la resistència del primer davant els interessos del segon. Precisament, aquesta resistència és la responsable, en part, que a partir de les tres darreres dècades del XIX els arrendataris es vagen transformant en propietaris de les terres. Modesto Alapont estudia tot aquest procés aprofundint en tres aspectes fonamentals: l'evolució de la renda de la terra durant els anys finals de l'Antic Règim i la primera meitat del segle XIX, la relació entre propietaris i colons, i els canvis econòmics operats en aquesta relació durant les diferents conjuntures econòmiques del període 1780-1860. Tot i que A ús i costum de bon llaurador se centra en el cas de l'Horta, les seues conclusions són ben reveladores per a altres llocs dels Països Catalans.