Amb El blues d'en Maceo, Sebastià Manresa, ens ofereix una atrevida mirada sobre els estralls de la guerra. I ho fa a través de la sensibilitat d'uns personatges que viuen (o, més aviat, sobreviuen) immersos en els seus dubtes i les seves lluites, externes i internes. En un marc de repressió, que l'autor blasma amb eficàcia, es van confegint històries enllaçades d'amors i venjances, d'on al final sobresurt el caire més racional del comportament humà. Seguirem les seves aventures amb un alè contingut, compartint-ne les vivències, sense poder llevar els ulls d'una lectura, a vegades descriptiva, però sempre electritzant. És, aquesta, la seva novel·la més complexa i, per això també, la més aconseguida. Per aquesta raó, el nostre home, exerceix amb impecable rigor l'art de la pregunta-resposta en llenguatge xifrat, com si de formes musicals es tractés, on les notes són bales i els acords, bombes, assajant a diari l'art d'escoltar amb la boca closa (a vegades), aquesta disciplina que tan pocs practiquen. La intriga i la interpretació dels signes, són magistralment orquestrats en la partitura de Sebastià Manresa. Una partitura ben ornamentada i amb rigor historicista, didàctica, addictiva i estètica plaent. Si sabeu interpretar aquesta partitura us convertireu tàcitament en espies, melòmans, còmplices, voyeurs, encobridors, i adeptes a ideologies diverses. Hi ha millor banda sonora?