En aquests dos diàlegs llatins en què Ramon Llull pren la paraula com a personatge de ficció pertanyen a la «nova» literatura lul·liana: l'autobiografia, la disputa, la personificació i l'al·legoria són instruments de la veritat, que esdevenen així «serventes» de l'Art. La forma dialògica produeix un discurs tens i incisiu i el fil dels raonaments busca la vivacitat, però un lector del nostre segle apreciarà sobretot que Ramon parli d'ell mateix, a mig camí entre l'apologia i l'autopropaganda. També tindrà ocasió d'admirar com Llull gestiona, amb les eines de combat dialèctic de l'Art i amb una austera saviesa retòrica, algunes al·lusions.