Al cap d'un quart d'hora sortíem cap a Urgüp. El paisatge s'anava transformant lentament en el paisatge impossible de la Capadòcia, oníric, corbat -ni un angle recte-, suau -pura erosió-, eròtic, suggeridor, de faula, entre l'ocre i el rosat, enormement canviant a caprici del sol. El terreny s'anava ondulant poc a poc, perdia aridesa, es percebien els obscurs i profunds pous del desig del temps. Quan entres a la Capadòcia, tens la impressió d'entrar en un món irreal, on no hi ha temps, tot està parat, tens la sensació d'estar fora del món. La carretera avança per entremig d'aquest prodigi. A banda i banda, les capricioses construccions rosades de l'erosió, la profunditat de coves a mig imaginades, refugis per a gent perseguida: la Capadòcia ha acollit amablement entre les seves corbes, en les seves entranyes, des de sempre, pobles perseguits. Més lluny, la mola impressionant d'Uçhisar, mig muntanya, mig poble, fins al punt que no saps on acaba l'una i comença l'altre, perquè, de fet, ni comencen ni acaben, formen un conjunt únic, compacte. Et quedes bocabadada davant un espectacle no per anunciat menys impressionant. Urgüp també és mig poble, mig muntanya. És un poblet ple de pensions i hotels, atès que força gent visita la Capadòcia; però malgrat aquest peatge, és molt agradable. Permet la felicitat d'un lent passejar aturant-se a cada paradeta del basar a l'aire lliure mirant i remenant jerseis, nines, samarretes, turqueses i plates. Una pujada fastuosa fins al punt més alt d'Urgüp fa que puguis albirar-lo tot, la visió fugissera d'uns banys turcs, el sopar en una lokanta en la fresqueta vivificant de l'airet de la muntanya. Una delícia.