El cotxe va anar agafant més velocitat i va començar una aventura que mai no hauria pensat viure als meus quinze anys. Quan vas a cent quilòmetres per hora dins d'un cotxe, sents que el que es mou és el món de fora i no tu. Però, quan vas a cent vint i no portes vidres perquè algú ha rebentat d'un tret les dues llunes, et sents com si t'haguessis llançat en paracaigudes des de l'estratosfera sense ampolles d'oxigen. No és vertigen, ni mareig, ni pànic, ni dolor, és tot això alhora multiplicat per mil. No et sabria dir a quina velocitat anàvem, però t'asseguro que estàvem a punt de superar la barrera del so. L'aire travessava el vehicle com un huracà. Per un moment vaig témer que la força del vendaval m'aixequés del seient i em llancés pel forat del vidre del darrere. «Recorda-te'n: quan es fuig, no s'ha de mirar enrere», m'havia dit l'Héctor.