Amb aquest darrera entrega poètica, Gaspar Jaén, el poeta de la terra del sud, el poeta jardiner dels versos i dels horts de palmeres, ens lliura un testament literari que tanca un cicle poètic que s'inicià fa més de tres dècades. Un llibre que és, i es diu, un testament. "Com es fa un testament?" es preguntava Vicent Andrés Estellés. Què és allò que es vol llegar? Qui en són els destinataris? Un testament entés com a inventari que alça acta d'uns béns atresorats per a uns lectors que en seran els marmessors. Uns béns inventariats amb voluntat de perdurar, rescatats per un jo concret, en un lloc i en un temps determinats. Quan el poeta d'Elx parla de fi de cicle, cal entendre-ho a la manera de Luis Cernuda: un poemari que clou i condensa tota una trajectòria poètica, nascut de la necessitat imperiosa de deixar un llegat que ha de transcendir l'existència del seu autor. Un testament llargament meditat, que és un retorn als orígens, com una art de la memòria que esdevé tota una art de viure i, també, de ben morir.