L'alzheimer és molt més que una malaltia. És l'oportunitat de contemplar la nostra existència des d'un altre punt de vista. No podem apreciar la grandesa de la vida sense experimentar la seua tragèdia. Els àngels d'El cel sobre Berlín de Wim Wenders veuen la vida gris perquè són immortals. Un d'ells començarà a veure-la en color quan es faça mortal i experimente el plaer però també el dolor, l'amor i el desamor, i per descomptat, l'alè de la mort acaronant la seua nuca. Jonathan Swift va escriure "Els viatges de Gulliver" l'any 1725. En esta popular novel·la apareixen uns personatges, els struldbruggs, que viuen amb la terrible perspectiva de no morir mai. Quan la seua edat sobrepassa les quatre xifres es tornen capritxosos, envejosos, ganduls i vanitosos. A poc a poc obliden el nom de les paraules i de les persones. Finalment, la seua nul·la memòria els fa impossible llegir una frase de principi a fi. Jonathan Swift estava obsessionat amb el declivi de la ment i la vellesa. Paradoxes de la vida, quan Swift es va apropar als 70 anys els seus pitjors temors es van fer realitat. Als 75 anys les seues facultats mentals estaven molt deteriorades i la seua memòria apagada. Hui li haurien diagnosticat mal d'alzheimer. Som presoners de la matèria amb la què estem fabricats. Malgrat això, el progrés ens ha proporcionat una longevitat no prevista en la nostra espècie. Per eixe temps "extra" creat a la nostra mida hem de pagar alguns peatges. I un d'ells és esta malaltia. Este morir lentament abans de morir. De nou paradoxes de la vida, just en una època en què infinitat de memòries tecnològiques externes ho enregistren tot, més desmemoriats ens hem tornat com a individus, i potser com a societats. Construïm la nostra vida, el nostre present i la nostra previsió de futur sobre el record d'allò viscut. Però la naturalesa dels records canvia segons envellim. M'interessa enormement eixa "plasticitat" de la memòria. L'acte mateix de recordar crea un record nou d'eixe record. Una xicoteta deformació d'un detall en cada evocació multiplica i contamina de "ficció" la memòria d'allò que som. Això, juntament amb l'agulló penetrant i esclaridor de l'alzheimer, conforma el magma de Reset. Una malaltia que es basa en la pèrdua m'ajuda, en el cas d'este espectacle, a jugar amb els mecanismes de la narració i a parlar de les diferents pèrdues que provoca el pas del temps en la nostra vida, la pèrdua de les il·lusions, de l'amor... "Quan era més jove podia recordar tot el que m'havia ocorregut; però ara estic perdent facultats i prompte descobriré que no puc recordar més que les coses que mai van ocórrer", va escriure Mark Twain al final de la seua vida.