CRÒNICA DE PLUGES NEIX DE LA REFLEXIÓ SOBRE EL PAS DEL TEMPS I DE LES PÈRDUES. L'AIGUA, LA PLUJA, COM A METÀFORA DE TOT ALLÒ QUE LA VIDA ENS DONÀ I S'ENDUGUÉ. I EL DESIG QUE LA PARAULA POÈTICA ATRAPI AQUESTS BOCINS D'HISTÒRIA I DE MEMÒRIA DINS L'ESPAI ESTRET, BREU, I ALHORA INTENS, DEL POEMA. UNA MIRADA INTERIOR, DE TEMPS EMOCIONAL, QUE VOL ABASTAR EL CALIDOSCOPI DE LES DIFERENTS ETAPES VITALS QUE, AL LLARG DE LA VIDA, ANEM ENCAIXANT EN LA CRÒNICA DELS DIES. UNA PASSEJADA SOTA LA PLUJA QUE ESBORRA, AMB LA BOIROSA TRISTOR DELS COMIATS, LES NOSTRES PETJADES. I LA POESIA COM A TESTIMONI FIDEL DEL NOSTRE PAS.