Barcelona, 1950. Una època fosca, trista, de falsa moral, d'hipòcrita acceptació de les convencions socials. Una època en què, malgrat tot, es podia gaudir d'una vida fàcil, regalada, si s'escollien bé les amistats... i els amors. Amami, Alfredo, amami ens remet, òbviament, a La Dame aux Camélias, de Dumas, i a La Traviata, de Verdi. Les històries d'amor són universals, eternes. Poden passar a París, poden passar a casa nostra, al segle xix, al segle xx o en el futur. L'Amor (en majúscula, si us plau) no sap d'èpoques, ni de condicions socials ni d'orientacions sexuals. L'Amor és cec i, sovint, ens fa ensopegar i prendre mal. Això és el que els passa als amants de l'obra, Edgar, un pintor d'èxit, mantingut d'un acabalat home de negocis, i Jacob, un jove que tot just comença a descobrir el món. Quan es té tot en contra, es pot lluitar o rendir-se. Per amor, es pot renunciar a l'amor?, es pregunten els protagonistes. Que cadascú trobi en si mateix la resposta mentre escolta... "Amami, Alfredo, amami quanto io t'amo. Addio!"