Llibert només el coneixia per un text, però admirava la seva mentlúcida. Per això el va sorprendre que es presentés a la consulta i lifes una confessió insòlita. Parlar amb ell era com posar un mirallcontra un altre i guaitar un eco d'imatges repetides amb infinitsgraus de profunditat. Així i tot, Llibert hi connectava, ja li haviapassat en llegir-lo. Malgrat aquesta sintonia, en mesos de teràpia nova obtenir cap resultat. Quan ja ho donava per perdut, el pacient vamostrar una millora sobtada i radical. Llibert havia tocat la teclaadequada sense adonar-se'n. Esperava esbrinar quina era en lespròximes sessions, però Quim no va tornar a la consulta. D'això favuit anys i encara no ho ha paït. El que Llibert no sap és que aviates retrobaran. El desig de descobrir amb què el va treure del pouressorgirà amb la força d'una obsessió.Mentre Quim i Llibert breguen amb una transcendència que elsenterboleix la vida, al seu voltant hi ha qui l'entoma d'una altramanera. Bartomeu, per exemple, ho resumeix en un lema: «Que m'arreglin lo meu i merda pel qui quedi».