En darrer moment, quan quedem impossibilitats per realitzar l'experiència de comunió, quedem minvats en la nostra construcció com a persones i en el trobament amb Déu. La pregària, com que és una relació íntima amb Déu, evidentment, desapareix. En aquesta relació íntima amb Déu que és la pregària, la comunió ocupa el lloc primordial. És quan realitzem aquesta experiència, la de la comunió amb el tot (Tot), que descobrim el significat de la nostra existència. És aleshores que tots els altres conceptes (identi tat, supervivència, misteri, natura, l'altre, perdó, fracàs...) queden lligats, per sempre més, a aquesta experiència, la de la comunió. Quan fem l'experiéncia d'estar en comunió descobrim un Déu que és comunió amorosa, o a l'inrevés, la descoberta d'un Déu amorós ens fa descobrir que només podem retrobar el sentit de la nostra existència en la comunió amorosa. El Déu de Jesucrist és aquell que ens portarà a fer la experiència humana en fer-nos descobrir que també és la de Déu, tot plegat un misteri. Un Misteri que ens crida a l'acció en la mesura que ens realitza com a persones. La pregària és aquest diàleg amb Déu a on ens acompanyem en la descoberta del que som. És en aquesta experiència, la de la pregària, a on ens sentim cridats a construir-nos en l'acció concreta de restar en comunió amorosa amb el TOT, la natura, els altres i Déu. Només així la pregària, com que és diàleg que crida a l'acció, esdevé compromís inexcusable per a la transformació del món. La nostra identitat es va fent, es va construint, en la comunió, aquesta és la nostra única possibilitat. Distints i en comunió: un Misteri.