Jardí clos parla d'un exili, d'un exili interior, voluntari. Aïllat de tots, envoltat per la tanca d'un jardí, el poeta contempla el món. Ix a prendre el primer i últim baf d'aire del dia. Des d'aquesta talaia privilegiada reflexiona sobre la vida i la mort, sobre el pas del temps, sobre la memòria i la desmemòria, sobre el pas fugisser de les estacions, escolta el cant dels ocells o fa l'intent de capir l'última llum de la posta. Jardí clos és un jardí obert. Joan-Baptista Campos ha intentat bastir un poemari sense panys ni forrellats, perquè volia que aquest espai figurat tancara bé. I això potser és possible perquè el poeta creu que allò que llisca bé, no li calen més tancadures. Ell volia construir així un llibre que es poguera obrir sense massa esforços.