Història de la divisió comarcal és alhora una obra de retrospectiva i de prospectiva. Per primera vegada queda àmpliament documentada la tasca de reflexió sobre la concepció territorial de Catalunya, amb una síntesi ambiciosa sobre l?evolució històrica a partir del 1600. Amb la Renaixença, la qüestió comarcal s?incorporà al programa polític del catalanisme, com a reacció i alternativa a l?esquarterament del Principat en províncies. El llibre analitza particularment les aportacions fetes al debat comarcal en el període de 1880 a 1930, amb la participació d?excursionistes, pedagogs, científics, polítics... El 1931 la Generalitat creà una Ponència de divisió territorial formada, entre altres, per Pau Vila, Josep Iglésies i Antoni Rovira i Virgili. Les propostes de la Ponència suposaven un gir copernicà respecte de la tradició comarcalista, en adoptar una solució inspirada sobretot en els partits judicials decimonònics. La fatalitat de la guerra va fer que la divisió en 38 comarques s?aprovés sense discussió parlamentària ni prou reflexió social; la resistència al franquisme va ser la seva principal font de legitimitat. Recuperada l? autonomia, la divisió comarcal fou restablerta l?any 1987. El debat polític que llavors es produí només va donar lloc al reconeixement de 3 noves comarques. A l?inici del segle XXI, cal revisar si els criteris d?aquella divisió comarcal continuen essent vàlids per a l?actual funció dels consells comarcals; alhora, el debat comarcal és indestriable de la decisió que cal prendre respecte de la reinstauració de les vegueries. L?autor propugna una mena de síntesi i compromís entre els tres grans models de divisió comarcal: el tradicional d?arrel popular, l?homogenïtzador d?inspiració napoleònica i el debat de la rodalia que defensà Lluís Casassas.