L'autor suggereix considerar la societat quebequesa no només dintre de les seues relacions històriques amb França, en tant que hereva i dependent d'aquesta cultura europea, sinó també -i potser en major grau- com una col·lectivitat nova en tant que resultat d'una història que li és pròpia, d'una experiència de quatre segles en terra americana que ha conformat una cultura diferent, original. Es tractaria, doncs, de relativitzar la relació amb la mare pàtria francesa, donant-li molta més importància a les proximitats continentals i relacionant la trajectòria del Quebec amb les d'altres col·lectivitats del Nou Món. A una visió massa exclusivament vertical, caldria unir-ne d'alguna manera una de lateral. Fullejant aquestes pàgines, hom hi veurà que estan imbuïdes de la preocupació de traure a la llum el pensament sobre el Quebec i proveir-lo fonamentalment d'una important dimensió comparativa. El lector també descobrirà de seguida que els problemes que s'hi aborden adquireixen un caràcter d'universalitat: la topada de les etnicitats i la recerca de noves formes de cohabitació són actualment a l'agenda de totes les societats democràtiques. En fi, més enllà d'aquestes consideracions, els lectors catalans, que també pertanyen a una minoria cultural i estan familiaritzats amb els infortunis lligats a aquesta condició, potser es reconeixeran pròxims si no emparentats amb els quebequesos, aquests catalans d'Amèrica.