En els poemes de Per camins oberts a l'alba s'uneixen molts de factors que fan d'aquest poemari una culminació. Format en els grups supervivents del naufragi de l'Escola Mallorquina, Rafel Bordoy ha sabut assimilar elsavanços dels corrents poètics posteriors sense renunciar als seus mestres. El paisatge, com a tema preferentde la poesia mallorquina, apareix ara en els versos de Per camins oberts a l'alba amb una nova força que neixdel seu caràcter reivindicatiu. Ja no es tracta de la contemplació d'una natura extasiant per la seva bellesa, sinó d'un paisatge que reclama el seu dret a seguir existint, tot i que sap que ja no podrà esser com fins ara havia estat. La identificació del poeta amb el paisatge de Son Real neix d'una vinculació personal i afectiva, per raons deveïnatge i, fins i tot, de llaços -diguem-ne- familiars. És precisament aquesta comunió amb un indret concret dela nostra terra el que fa saltar la guspira il·luminadora d'aquests versos. Ens trobam davant una natura viscuda, que forma part de l'existència del poeta i amb la qual aquest s'identifica, no per cap mena de misticisme, sinó simplement per la simple (o complexa) coincidència d'haver compartit un temps i un espai.