El narrador d'aquest llibre ha decidit passar sol les últimes setmanes de la seva vida. Ho fa a Clarmont d Alvèrnia, a l'extrem nord d'Occitània. Camina, rumia, tasta plats, guaita prostitutes, beu vi, té converses variades, de banals a sorprenents. I fa el turista. Tot li serveix per parlar de la desaparició, la seva o, més sovint, la de la seva llengua. I no podent fer-se entendre dels seus, és a la humanitat sencera que parla. ""Res no escau més a un fantasma que una llengua moribunda. Com més morta una llengua, més viu s'hi troba el fantasma."" Ho deia Isaac Bashevis Singer parlant del ídix i ho podem aplicar a la llengua de Joan Bodon, escriptor genial i caçador de fantasmes: l'occità dels trobadors provençals cultivat en ple segle XX. La seva és una obra inconfusible que troba la transcendència en les coses concretes: una perla negra de la literatura, una troballa traduïda al català i prologada per Joan-Lluís Lluís.