El cos és ben present dins de Filaments. La plasmació del cos femenís'ofereix aquí de manera paradoxal. Elisa Biagini s'enfronta a laqüestió de la fisiologia, seguint els passos de poetes americanes comAnne Sexton, però alhora la florentina desdibuixa el rastre del cos,tot fracturant-lo, en sintonia amb la dislocació reflexiva delsmaterials que empra. La capacitat d'entendre la realitat estàdeterminada per entendre les veritats fisiològiques més íntimes. Laraó està cridada a combatre el desconeixement d'una fisiologiainnocent que s'ha d'escoltar, però, com a única via de comprensió. Elcos, doncs, concreta el contacte i les emocions. La inspiracióliterària de l'autora va més enllà de la corporeïtat i es conjuga ambla voluntat de sentir la terra i, fins i tot, d'inhalar-la, amb totala seva complexitat de ramificacions i perllongaments.Biagini esgrimeix una veu pròpia i escriu com a acte (re)generatiu.Per contextualitzar-la amb la poesia catalana actual, té elements poco molt coincidents amb poetes com ara Mireia Calafell, Maria Cabrera,Maria Antònia Massanet, Anna Gual, Maria Sevilla, Raquel Santanera,Maria Isern, Anna Gas o Lucia Pietrelli.