Quan vingues a buscar-me per a que t’,explique què vaig fer,què vam fer, no em trobaràs. Ja t’,he dit que estic molt lluny. Tu trucaràs a la porta. Potser eixa porta ja no hi estiga. Ni tampocla casa. Ni el poble. Probablement, tampoc existisca ja el meu país—,i ho escric en minúscules—,, perquè els països com aens creats per l’,home naixen i moren, com possiblement hajamort el meu. S’,alcen i es tomben, o es deixen caure. Peròentre les ruïnes restarà sempre l’,ànima del País —,araen majúscules—,. La trobaràs a les pedres, a les muntanyes.Aquelles que el fan únic, irrepetible. Muntanyes, cadascunad’,elles sempre diferents a les demés, on roman la memòria delpoble: la Mallada del Llop, la Penya Alta de Xortà, Alfaro, elCocoll... Prendràs una pedra, i et captivarà. Tastaràs encara algunacirera, sentiràs l’,olor a fem, a herba humida, a palla recentsegada, al fum de la llar. L’,ànima del Paíst’,envoltarà, t’,atraparà, i se n’,anirà amb tu.I la portaràs ja sempre dins.Extret de la novel·la inèdita Els últims masovers,de Josep Lluís Bernabeu Rico.