L'estiu de 1983 va ser una mica atípic. No havia acabat els estudis de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, i havia entrat atreballar a la redacció del Punt Diari, on el cinema era una seccióperifèrica. El diari, però, m'oferia la possibilitat de poder escriure crítica i d'entrar als cinemes sense pagar. Dos anys abans, haviaestat declarat excedente de cupo i, per tant, no havia de fer elservei militar, aleshores obligatori. D'ençà d'aquell moment, vaigtenir clar que havia d'estalviar i tenir prou diners per poder anar afer el meu servei militar a París. Acompanyat d'un amic de tota lavida, i sense gaires francs a la butxaca, l'autor va viure un any aParís, que va invertir en la lectura de Balzac i en llargues sessionsa la Cinémathèque francesa i en tot de cinemes de la ciutat. Aviat vaentendre que només li calia estar despert davant el que oferiria unaciutat que no trigaria a aparèixer com un laberint inesgotable.Gràcies a les meves pors i indecisions, vaig viure uns quants mesosatrapat dins múltiples ficcions, vaig sentir-me perdut en els monsimaginaris de moltes pel·lícules i novel·les. En lloc de tenir ganesde menjar-me París, vaig tenir ganes de veure-ho tot per poder-hoexplicar algun dia. No vaig triomfar però vaig aprendre.